L’1 de juliol, el dia de l’Orgull de Seül, en un altre cantó de la ciutat hi va tenir lloc la festa No Pride. Es convertí en un lloc polític per discutir la diversitat de vides i de drets de les persones de minoria sexual que la política de l’orgull no podia capturar.
Traducció al català: Miguel
Revisió de la traducció: -
Redacció: 권태
Revisió del text redactat: Miguel
L’1 de juliol, quan se celebrava l’Orgull de Seül, en un altre cantó de la ciutat hi va tenir lloc la festa No Pride. Va ser convocada pel Cercle d’Investigació d’Assumptes de Treball Sexual i de Drogues i amb col·laboració de diverses entitats com ara el Cercle d’Investigació dels Drets de la Salut dels Treballadors Sexuals, Scarlet Chacha (dedicat a l’alliberament dels treballadors sexuals), Gender Voyager (‘Viatgers de Gènere’, dedicat a la resistència al binarisme de gènere), Uhmsalon (dedicat al veganisme), el Cercle d’Investigació POP (Power of Pleasure, dedicat als temes de drogues), IW31 (International Waters 31, dedicat a l’abolició dels centres de detenció d’estrangers) i les Persones Sordes LGTB de Corea. Les entitats participants van cridar que estaven en conflicte amb la política de l’orgull LGTB, que se centrava en l’augment d’autoestima, i van capturar les històries dels ‘éssers il·legalitzats i exclosos’ del concepte de l’orgull LGTB.
Un dels factors que van fer néixer la festa No Pride va ser la participació de Gilead Sciences Korea, una companyia farmacèutica multinacional, al Festival Cultural Queer de Seül (SQCF). Aquesta empresa produeix Truvada, el medicament per a la PrEP. Enguany Community R, l’entitat dels joves i adolescents seropositius de Corea, va convocar una manifestació a l’indret de l’SQCF per condemnar la seva participació per dos anys consecutius.
Tot això es basa en la crítica que els diners que les multinacionals farmacèutiques inverteixen per ‘patrocinar’ els orgulls en diferents països corresponen a pink money (diner rosa). Els intents de les empreses d’amagar les accions contra els drets humans en general amb l’excusa dels drets de les persones de minoria sexual s’anomenen pinkwashing (rentat rosa), el qual té a veure no només amb Gilead, que continua prorrogant la patent del medicament i busca guanys exclusius, sinó també amb les seves donacions, que difícilment es considerarien donacions pures. “Els drets de la ciutadania de minoria sexual són substituïdes pels drets del consumidor i estan finalment reduïts al poder adquisitiu per comprar medicaments cars”, va assenyalar Community R, expressant la seva oposició al pinkwashing de les multinacionals farmacèutiques que torna els drets a la salut a la lògica del profit.
Els convocants de la festa No Pride també van qüestionar l’anomenat ‘criteri imparcial’ de l’SQCF, que havia acceptat les parades dels clubs LGTB de les universitats i les de les ambaixades estrangeres però rebutjat la dels treballadors sexuals. A més a més, van criticar l’actitud de disposar d’intèrprets de llengua de signes “per si venen les persones sordes”, sense intentar convidar les mateixes persones sordes o disposar de la interpretació de llengua de signes que reflecteixi apropiadament els drets LGTB. Hi van ser afegides les històries com ara l’exclusió dels addictes de droga, de les persones amb trastorns mentals, dels adolescents que solen ser rebutjats a entrar a l’afterparty de l’orgull. Molts activistes i persones LGTB van pujar al plató a agafar el micròfon i van actuar per capturar les vides i els drets de les persones de minoria sexual que la política de l’orgull no havia pogut abraçar. Cal prestar atenció a les diverses formes de vida de les persones de minoria sexual que s’han quedat fora de la política de l’orgull.
Llegiu a sota la convocatòria completa de la festa No Pride.
La festa No Pride dels éssers il·legalitzats de què l’orgull s’avergonyeix
Us convidem a la festa No Pride, l’antiorgull dels exiliats queers
¿Com esteu, els queers de tots el àmbits de la vida, inclosos els no ciutadans l’existència dels quals és il·legal, els treballadors immigrants, les persones sense llar, els portadors de malalties de transmissió sexual, les persones amb diverses malalties mentals, les persones amb discapacitat, els maníacs de l'exposició, els consumidors de drogues, els travestis i els addictes al sexe?
Som persones amb atributs que impedeixen que les persones queers aconsegueixin l'afirmació i el respecte de la societat normal. Som queers pobres, queers lletjos, queers que no saben ballar, queers estúpids, queers bruts i desagradables, queers que són criminals, queers que estan malalts, queers que contagien malalties.
No podem ni volem estar orgullosos com a membres d'una societat normal, una societat que enveja els blancs i menysprea els de color, una societat on els centres de detenció d’estrangers estan en ple apogeu, una societat que es nega a garantir el dret de circulació de les persones amb discapacitat, expulsa el virus i les persones infectades de la comunitat i ignora les condicions de vida a què s’enfronten els consumidors de drogues, una societat en què fins i tot la política progressista participa en la criminalització dels treballadors sexuals. La nostra existència, que es considera vergonyosa en qualsevol part d'aquesta societat, està renyida amb la política de l’orgull que afirma la identitat queer i augmenta l'autoestima.
La idea que la nostra ‘diversitat’ també es pugui convertir algun dia en un orgull està una mica lluny de la realitat que hem viscut fins ara. Recordem experiències concretes en què vam estar despatxats a l’altre costat de l’autoestima propulsada per la política de l’orgull perquè amenaçàvem l’orgull dels queers ‘normals’. Els nostres problemes, que continuen jugant un paper en la dita “No tots els queers som així, només és un problema d'alguns”, sovint es consideren com a qüestions irrellevants als queers i es queden invisibles de les discussions dins i fora de la comunitat queer.
Ara mirem de sortir de les barreres policials. La policia no és una organització que ens dona suport ni protegeix. Estem sotmesos habitualment a les repressions policials i vivim sota les amenaces de la violència policial. Els efectius policials desplegats a l’indret de l’orgull en nom de la seguretat blanqueja la brutalitat policial i limita les possibilitats dels queers.
Ara mirem de sortir de les parades de les grans empreses i de les ambaixades. Sentim la consciència crítica per l'enorme capital i el poder estatal que empresonen i exploten els queers marginats. Estem enfuriats per la malícia del poder que promou l'orgull queer al mateix temps que explota les persones queer. Veiem aquests poders com el resultat i la causa dels poders racials, sexuals i de classe que agreugen la desigualtat en aquest món.
Rebutgem l'orgull de menjar bistecs de preus elevats amb una gran il·luminació. Aquesta llum no il·lumina la nostra pobresa. Alguns de nosaltres a l'ombra preferim acostar-nos a l'animal sacrificat en lloc de prendre la forquilla.
Així mirarem d’anar a un lloc que revela completament la veu perduda d’alguns dels queers. Reflectirem críticament la política de l'orgull i celebrarem una festa sense l’orgull per criticar el poder que desautoritza els queers en nom de l'orgull.
Ens oposem als centres de detenció, desafiem les lleis que ens il·legalitzen i resistim a la tirania que criminalitza les nostres vides.
Descriminalització del treball sexual!
Descriminalització de l’ús de drogues!
No als centres de detenció, no a les detencions!
Que l’estat pari de detenir els usuaris de drogues, els treballadors sexuals, els immigrants no registrats, ni els infectats de VIH!
Que la comunitat queer no ens denunciï a la policia ni ens odiï i que ens doni suport!
Traducció al català: Miguel
Revisió de la traducció: -
Redacció: 권태
Revisió del text redactat: Miguel
Referències (disponibles en coreà)
Comments